Guàris, ciutadà sudanès a Barcelona: "Si la ciutat és complicada per a la seva gent, imagina't per a un estranger"
Després de fugir del conflicte que devastava el seu país, reconstrueix la seva vida a la capital mentre denuncia l'oblit internacional, la manca d'oportunitats pels joves i la transformació de la ciutat en "un aparador sense indústria ni futur"
Jean, el professor ruandès que porta la revolució educativa de Barcelona a Kigali: "Volem salvar el sistema"
La matinada del 15 d'abril de 2023, la foscor es va trencar al Sudan amb l'estampit de les armes.
Les metralladores ressonaven com una sentència, anunciant un altre capítol de destrucció. A Khartoum, capital del país, la guerra tornava a devorar-ho tot.
Guarish ho sabia bé. Va néixer allà fa gairebé 60 anys. I tot i que una beca el va portar a Barcelona a la seva joventut, on es va llicenciar en filologia i interpretació, el vincle amb la seva terra mai es va trencar.
L'any 2007, després de diversos anys a Espanya, va decidir tornar. “Vaig tornar al Sudan per veure si podia ajudar la gent que hi era”, explica en conversa amb Metròpoli.
El desert: el seu únic refugi
Però als 57 anys, amb la guerra una vegada més trucant a la seva porta, no va haver-hi opció. Va pujar a un convoy clandestí amb altres vuit persones.
Creuaven el país cap al nord, fugint de l'estampit de les bombes i d'una guerra que ja no distingeix frontisses ni civils.
Durant diverses nits, el desert va ser el seu únic refugi. Dormien poc, menjaven menys. El silenci el trencaven els murmurs de la por i el cruixir de les rodes sobre la terra seca.
“Si algú es caiguda del convoy, donava igual, ningú s'aturava”, recorda amb una serenitat que glaça. Una nit, a penes a uns quilòmetres, un altre convoy va ser esquerdassat. “Allà anava una parenta meva… els van matar a tots.” Aquest era el preu de fugir: jugar-se la vida per salvar-la.
Activista sudanès Gurashi Mirghani Barcelona
Gràcies a contactes i xarxes de contrabandistes, va aconseguir arribar a Egipte. Des d'allà, va agafar un vol. Vuit mesos després, Guarish estava de tornada a la ciutat que va conèixer en la seva joventut, però aquesta vegada no com a estudiant, sinó com a exiliat de guerra.
“Gràcies al meu fill, vaig poder sortir d'allà”
Barcelona no era una ciutat estranya. “He viscut molt de temps aquí, la conec, tinc un fill a Barcelona”, explica amb una barreja de gratitud i nostàlgia. Va ser precisament el seu fill qui, en veure que la situació s'agreujava al Sudan, va insistir que havia de marxar.
"Em va enviar el bitllet i vaig poder sortir. Em insistia molt que havia de sortir perquè la cosa era força perillosa", explica.
De nou a la capital, a penes va trepitjar terra coneguda, no va trigar a buscar-se la vida. I no va estar sol. "Tenia una amiga de la universitat, una col·lega des de que teníem 18 anys, a qui sempre he anomenat l'àngel de la guarda".
Va ser ella qui li va obrir les portes d'una nova etapa. “Vaig treballar en un restaurant, i d'allà em va passar un contacte a una fundació, la Fundació Ferrer.” Avui, Guarish és ajudant de cuina en el seu programa social.
Activista sudanès Gurashi Mirghani Barcelona
La seva tasca diària és tan concreta com essencial: preparar menjars per a persones en situació vulnerable. “Fem gairebé 4.200 menjars diaris”, diu. Però més enllà de la xifra, hi ha una convicció que el sosté. “Estic bé aquí perquè sé on va el meu esforç i la meva feina. No és com una empresa freda. Aquí veig l'impacte real.”
A les cuines de la Fundació Ferrer ha trobat un propòsit. Però la seva mirada, fins i tot entre olles i fogons, segueix girant cap al Sudan.
"La població civil és la principal víctima"
La seva família continua al Sudan, atrapada enmig del conflicte. Malgrat la distància, el contacte és diari. Les notícies no arriben per mitjans oficials, sinó per un missatge de WhatsApp: massacres, bombardejos, saquejos. La guerra s'infiltra a la pantalla amb la cruesa de l'immediat.
“És una guerra que sembla no tenir fi”, diu. I el més greu: “la població civil és la principal víctima i les sortides són cada vegada més difícils.” Guarish no només ha estat testimoni. És també portaveu d'una història que resisteix.
Una guerra entre generals i una transició truncada
Els enfrontaments, iniciats a l'abril de 2023, han deixat un país desangonat. “La guerra va destruir hospitals, universitats i serveis bàsics”. I, enmig del caos, l'ajuda internacional gairebé només roça la superfície. “És totalment una guerra oblidada”, denuncia amb amarga claredat.
En el cas de Barcelona, l'Ajuntament ha obert un nou crida de ajuda humanitària a través de la Direcció de Drets Humans, Justícia Global i Cooperació.
La convocatòria, dotada amb 300.000 euros provinents del 0,7 % del pressupost destinat a cooperació internacional, està destinada a finançar projectes a Sudan i als països veïns més afectats: Sudan del Sud, Txad, Etiòpia, República Centreafricana i Uganda.
Inversió insuficient
"¿300.000 euros? Això aquí és un Ferrari. ¿Què fem al Sudan amb 300.000? No es tracta de fons. El que necessitem no és diners, el que necessitem és que pressionin els governs, que aturin aquesta guerra", afegeix en relació amb la proposta de l'Ajuntament.
Amb dècades de diferència entre la seva primera vida a la ciutat com a estudiant i el seu retorn, assenyala com la ciutat ha virat cap a un model econòmic centrat en el turisme i els serveis, deixant de banda la seva pròpia ciutadania.
“Barcelona ara està enfocada a una classe que ve a gastar diners… sembla un bar gran”, lamenta.
Activista sudanès Gurashi Mirghani Barcelona
Per a ell, la manca d'indústria i d'oportunitats reals fa que la vida sigui complicada fins i tot per a qui han nascut aquí. “Si Barcelona és complicada per a la seva pròpia gent, imagina't per a un estranger”, conclou.
Exili i desarrel: de tornada a Barcelona
Per a ell, Barcelona, la ciutat que el va acollir dècades enrere, també ha canviat. "Era molt més familiar, més compacta com a nació". Recorda una època on compartir pis era possible amb treballs esporàdics. “Treballant quatre caps de setmana podies pagar un pis de tres habitacions”, recorda.
“No hi ha indústries, només serveis. Han eliminat gairebé totes les fàbriques. No proporcionen treball, només serveis per a una classe determinada. I la gent d'aquí què fa? El futur dels joves és un túnel fosc”, reflexiona.
Una veu entre les runes
Guarish no és una xifra, ni un espectador. És testimoni, víctima, actor. El seu relat teixeix un pont entre la pols del desert i l'asfalt europeu.
Mentre la guerra al Sudan segueix sense portades ni titulars, ell cuina a diari pels oblidats d'aquí, sense deixar d'alçar la veu pels oblidats d'allà. Perquè la distància entre un plat calent a Barcelona i una vida trencada a Khartoum pot ser, de vegades, una sola història mal contada.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial
